El 1965-1966 i el 1967, en dues tongades, Gabriel Ferrater va fer a la Universitat de Barcelona aquest Curs de literatura catalana contemporània. La majoria de conferències es van enregistrar i després es van transcriure; d’algunes altres en van quedar només els apunts de classe del transcriptor.
La totalitat del curs es recull ara, per primera vegada, en un volum que proposa la visió més lúcida, intel·ligent i encara avui polèmica dels corrents centrals de la literatura catalana del segle XX.
Ferrater hi parla amb tot detall de quatre poetes (Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba i J. V. Foix) i tres prosistes (Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla). El conjunt s’enriqueix, a més, amb una doble conferència panoràmica que Ferrater va pronunciar poc abans de suïcidar-se, i amb una entrevista inèdita del març del 1963 sobre la poesia de Riba.
Sobre el Autor.
Gabriel Ferrater I Soler (Reus, 20 de maig de 1922 – Sant Cugat del Vallès, 27 d’abril de 1972) fou un poeta, crític, traductor i lingüista català.
Ferrater és una veu original, trencadora i irònica en la història de la literatura catalana de la postguerra. Les dificultats d’adscriure’l a un moviment concret rauen en la singularitat de la seva obra, desmarcada de la tradició postsimbolista i de l’emergent realisme històric. Ferrater reconeix haver-se allunyat molt de l’estètica romàntica del seu temps, i ho fa a partir de l’observació directa i detallada de les manifestacions de l’experiència moral de l’home.
Una altra de les constants de la poesia ferrateriana és l’erotisme, així com la preocupació per definir la mateixa actitud moral. Els seus registres oscil·len des d’un llenguatge planer, discursiu, concret i col·loquial, fins al barroquisme simbòlic. Els poemes són didàctics, reflexius i poc convencionals. Es tracta de poemes continguts i experiencials que plantegen una reflexió sobre aspectes morals.
La temàtica més rellevant de Da nuces pueris (1960) és la recerca de la felicitat, cosa que serà constant en la trajectòria poètica de l’autor. Aquest tret ja el trobem en el títol del llibre (Da nuces pueris), el qual prové de Catul, per a subratllar que s’aposta per gestos que fan feliços als altres.
Menja’t una cama (1962) reafirma l’estil ferraterià, per bé que en aquest llibre té més pes l’observació social que no pas l’erotisme. En ell s’hi apleguen grans poemes («Els innocents», «Els polls»…). En el llibre predominen tres aspectes: la presència del català dels seixanta, les nombroses referències literàries, i el fet d’anteposar la felicitat individual al compromís històric.
Teoria dels cossos (1966) és el llibre més complet de l’autor, és aquí on assoleix la seva màxima complexitat moral.
