Quan la família Dubrovski, uns petits terratinents, perd les terres i la fortuna a causa de la rapinya injusta d’un altre terratinent més ric i important al qual la justícia protegeix, l’hereu de la família emprèn el camí del bandolerisme i el pillatge, en cerca de venjança. Tot i la cruesa de les seves accions, la Maixa, filla del terratinent que s’ha quedat les possessions dels Dubrovski, s’enamora d’ell, però la relació esdevé impossible.
Publicada pòstumament el 1841, en Dubrovski hi trobem els elements romàntics característics de l’obra de Puixkin, com la defensa dels desembristes i de les lluites populars, la denúncia de les injustícies socials, l’alliberament dels serfs, els sentiments democràtic i nacionalista… Però també és una mostra, un relat ja obertament realista, de la vida a Rússia de la primera meitat del segle XX, protagonitzada per senyors, dides i ànimes mortes. De lliures, però, només hi ha els bandolers, i amb prou feines…
Sobre el Autor.
Alexandr Serguéievitx Puixkin (en rus: ????????? ????????? ??????; Moscou, 6 de juny de 1799 – Sant Petersburg, 10 de febrer de 1837) fou un poeta i novel·lista rus de l’era del Romanticisme, considerat per molts el fundador de la literatura russa moderna i el millor poeta rus.
Va ser pioner en l’ús de la llengua russa en els seus poemes i obres, i va crear un estil narratiu —mescla de drama, romanç i sàtira— que des de llavors està associat a la literatura russa i que va influir notablement en les posteriors figures literàries de Rússia, com Gógol, Dostoievski o Tolstoi, així com en els compositors russos Txaikovski i Mússorgski.
Es donà a conèixer als cercles literaris d’oposició, que tingueren un paper destacat en la polèmica lingüística de l’època. Fou desterrat per causa dels seus poemes (1820) i més tard (1824) visqué confinat a Pskov, on la seva família tenia una propietat. En aquesta època escriví la tragèdia Boris Godunov (1831) i, més tard, Eugueni Oneguin (1833). Després de ser perdonat pel tsar Nicolau I, es traslladà a la cort el 1826, on no fou mai assimilat pels cercles aristocràtics. Notòriament sensible en qüestions d’honor, Puixkin va lliurar un total de vint-i-nou duels, i fou ferit de mort en un d’aquests amb un oficial francès.
En els darrers anys de la seva vida cultivà sobretot prosa: Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin (1831), La filla del capità (1836), etc., sense oblidar la poesia, com El cavaller de bronze (1833).
