Els Jocs Florals de Canprosa – Santiago Rusiñol

Por Revisar
Descargar

Els Jocs Florals de Canprosa.

L’escàndol que va provocar aquesta paròdia dels Jocs Florals l’any 1902 va ser excepcional. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la. La comèdia es va estrenar en un context de forta crispació social, marcada pel recent empresonament de centenars de líders sindicals i de polítics destacats com Prat de la Riba. La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa.

Sobre el Autor:

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d’obres, i literària, amb un centenar de títols a més d’un extens nombre d’articles, el situen com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Va néixer a Barcelona en el si d’una família de l’alta burgesia catalana originària de Manlleu, dedicada a la manufactura tèxtil. Orfe de molt petit, rebé una fèrria formació al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, que anava encaminada a la continuïtat del negoci familiar. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d’amagat del seu avi.

Amb disset anys ja tenia una tendència professional explícita: el 1878 exposà el primer quadre al Museu de Girona, dedicat «A mi querido abuelo», i l’any següent presentà la primera obra a la Sala Parés de Barcelona, que esdevindria amb el temps la principal plataforma de projecció de la seva obra pictòrica. Alhora, va iniciar una fructífera i duradora amistat amb Enric Clarasó i Ramon Casas. Amb Casas voltà Catalunya amb carro a la recerca de bells paratges, i arran del viatge va escriure els seus primers textos literaris. Amb Clarasó compartia taller, el «Cau Ferrat», on col·leccionava ferros artístics.

Decidit a trencar amb la imposició familiar, va marxar a París el 1888, i hi va residir llargues temporades per espai de set anys. El 1894, en una de les seves vingudes de París, traslladà el «Cau Ferrat» a Sitges, on celebraria, en anys posteriors, concerts, conferències i alguns dels actes de les Festes modernistes. El «Cau Ferrat», doncs, suposà un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el Modernisme, que carregava contra el Romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a religió, l’art per l’art, l’adoració absoluta de la bellesa.

L’any 1896 publicà Anant pel món, i el 1897, Oracions, poemes en prosa en els quals no sols començà a arraconar el costumisme dels seus primers textos —del qual no arribà a desempallegar-se mai—, sinó que inicià l’acostament cap al simbolisme i el decadentisme a partir de la seva activitat com a pintor. De 1897 a 1903 promogué, amb altres artistes, la cerveseria i cabaret «Els Quatre Gats», que esdevindria un important punt de confluència de l’època.

Els primers textos teatrals de Rusiñol són tímids monòlegs publicats de 1890 a 1892 a L’Avenç, però aviat escrigué dues peces de gran qualitat que la crítica qualificà de manifestacions decadentistes: L’alegria que passa (1897) i El jardí abandonat (1900). La primera tingué un gran èxit de crítica i de públic, però l’altra no s’estrenà perquè suposava una proposta comercialment massa arriscada. En la mateixa línia seguí Cigales i formigues (1901), on les cigales són novament els artistes i les avorrides formigues la societat mancada d’ideals.

L’obra Llibertat!, també de 1901, suposà l’inici d’una nova etapa, perquè l’autor havia decidit escriure teatre per a professionals i destinat a un públic més ampli. Alhora, començà a obrir-se a les ressonàncies socials combinant el simbolisme anterior amb un realisme passat pel sedàs de la ironia. D’aquesta manera, la dramatúrgia de Rusiñol es convertí en un producte híbrid que encara avui permet un ampli ventall d’interpretacions, des del vessant humorístic fins a la lectura ideològica. Tot seguit, escrigué la peça Els Jocs Florals de Canprosa (1902), una paròdia entorn de la institució jocfloraclesca, per la qual sectors catalanistes conservadors es van sentir fortament insultats. A partir d’aquell moment, Rusiñol no pogué evitar de rebre constants crítiques negatives per motius extraliteraris.

Possiblement per allunyar-se del rebombori, Rusiñol se centrà en El poble gris (1902), trenta narracions que reberen el qualificatiu d’«aterradores» i que foren comparades amb Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Alhora, suposaren un primer pas cap a la novel·la, tot i que Rusiñol seguí publicant i estrenant obres dramàtiques, repetint importants èxits: L’hèroe (1903), drama regeneracionista que criticava la política colonial espanyola i que hagué de ser retirat per por a represàlies; El pati blau, del mateix any, drama sentimentalista; o El místic (1904), sobre el calvari de Jacint Verdaguer. Paral·lelament, anà estrenant obres intranscendents, de «fer riure» com deia ell, que la crítica considerava concessions al gran públic. Una obra de més qualitat i to social com La lletja (1905) es va suspendre aviat pels aldarulls que provocava entre el públic: el primer acte ofenia els burgesos i el segon els obrers. Un cop més, Rusiñol era un autor que no afalagava ningú perquè sí i, en conseqüència, era blanc d’atacs polítics de tots els signes.

La crisi del teatre català també acabà arrossegant-lo, i amb La mare tingué un dels seus últims èxits, el 1907, el mateix any de la publicació de la seva novel·la més coneguda: L’auca del senyor Esteve. La batejà amb el nom del burgès barceloní per antonomàsia perquè, dins una Barcelona idealitzada, retratava la imatge de la burgesia catalana —a la qual ell pertanyia— amb tots els seus defectes però també amb alguna virtut. Hi projectava una mirada de tendresa, malgrat que la ironia hi era present amb tota la seva força.

Tot i aquests darrers èxits, Rusiñol, que no sols es vengué al gran públic sinó que cada cop era més escèptic de la capacitat de l’artista per transformar la societat, rebé fortes escomeses dels joves creadors que despuntaven, com Josep Carner o Eugeni d’Ors. L’acusaven agressivament de desfasat i allunyat de l’òrbita del nou moviment que havia de regenerar el país: el Noucentisme. Malgrat tot, el seu prestigi resistí l’ensorrada del Modernisme, però la seva figura anava quedant més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris. Feu una rèplica del Glossari de Xènius i l’escarní amb un altre Glossari que publicà des del 1907, amb el pseudònim de «Xarau», a L’Esquella de la Torratxa, on col·laborava com a dibuixant des del 1890, i hi assolí una gran difusió.

Rusiñol encara visqué un altre gran èxit teatral: el 1910 havia fet una versió dramàtica de L’auca del senyor Esteve, menys sarcàstica i més elaborada, però no s’estrenà fins al 1917 al Teatre Victòria del Paral·lel de Barcelona. Esdevingué un èxit aclaparador, tant de la crítica com d’un públic heterogeni que es reconeixia en els personatges o hi identificava els seus avantpassats immediats, alhora que gaudia d’una Barcelona mitificada que encara conservava a la memòria i que anava desapareixent. A partir d’aleshores, Rusiñol continuà estrenant obres considerades de poca volada literària —sainets i vodevils—, però la seva fama ja quedà establerta. Morí el 13 de juny de 1931 a Aranjuez, mentre pintava noves versions sobre el tema de jardins.


Sin Comentarios

Deja un Comentario