És probable que no els faltin, a aquestes pàgines, acusacions d’immoralitat que, de retruc, cauran sobre la persona que ha volgut conservar-les per als lectors; seran, però, de gent a la qual passa per alt que d’immoral només ho és l’abús, forçar un altre a fer allò que li desplau, aprofitar-se de la seva indefensió, enganyar-lo amb promeses, l’agressivitat que, en el terreny sexual, trobem tan sovint àdhuc en el matrimoni, on la dona s’ha de doblegar a les «freqüències» i preferències del seu marit, que no sempre coincideixen amb les seves. Mai no hi pot haver immoralitat, en canvi, en l’acte voluntàriament assumit entre adults. Tampoc no és immoral parlar-ne, i fer-ho explícitament, amb el llenguatge franc i saborós que afeccionen tantes parelles, per les quals no hi ha grolleria en el mot popular que designa un òrgan o una funció quan el company de llit hi busca un estímul o vol provocar-lo, i el pronuncia doncs amb el mateix esperit amb què es lliura a una carícia: és un afalac que alça la temperatura eròtica, no una barroeria que ofèn.
Un document d’una franquesa gens d’habitual i d’un interès extraordinari sobre alguns aspectes de la condició humana.
