Thomas De Quincey considerava que la intel·ligència humana no havia assolit mai l’alçada que va atènyer amb Immanuel Kant, un del filòsofs més influents de tots els temps. I tanmateix la intel·ligència humana, fins i tot quan arriba tan amunt, no solament és mortal sinó que pot decaure, envellir, tornar-se decrèpita. Llavors, De Quincey experimenta encara més afecte per aquesta claror suprema, just en el moment en què vacil·la. En segueix les palpitacions. A
nota l’hora en què Kant deixa de poder crear idees generals i ordena falsament els fets de la natura. Certifica el moment en què la seva memòria defalleix i l’instant en què la seva facultat de reconèixer s’extingeix.
Pinta els quadres successius del seu deteriorament físic, fins a l’agonia, fins a la darrera espurna de consciència, fins al sospir final. D’aquesta manera, el relat dels últims dies d’Immanuel Kant esdevé un llibre universal sobre la decrepitud que pot colpejar a tothom, independentment del seu geni.Principio del formulario
