“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. D’ençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”
Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida.
D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica.
Sobre el Autor:
Charlotte Delbo va néixer a Vigneux-sur-Seine el 1913 i a Ravensbrück el 23 d’abril de 1945 en ser alliberada del camp. Filla d’emigrats sense estudis oficials, va dedicar-se al teatre com a assistent de Louis Jouvet, va afiliar-se a les Joventuts Comunistes i va conèixer l’home amb qui es casaria als bancs de la Universitat Obrera.
Tots dos van formar part del grup Politzer de resistència a l’ocupació nazi i van ser arrestats el 1942. Després de l’afusellament del seu marit, Charlotte va ser deportada a Auschwitz en un comboi de 230 dones.
La seva experiència de la lluita política i de la deportació li va inspirar el tríptic «Auschwitz i després» (Cap de nosaltres tornarà, Un coneixement inútil i La mesura dels nostres dies).
El primer volum va ser escrit a Lausanne el 1946, però el primer llibre que publica, Les Belles Lettres (1960), és un recull de cartes contra la guerra d’Algèria, seguit d’obres de teatre en què denuncia les diverses formes que pren la violència d’Estat en el moment que ella escriu, sigui a l’URSS (Un métro nommé Lénine), a Portugal (Maria Lusitania), a Espanya (La Sentence) o a Txecoslovàquia (La Capitulation). Va morir el 1985 a París. Una part important de la seva obra s’ha publicat pòstumament.
