Mirant enrere, es veu que la vida passa molt de pressa i que els fets s’acumulen ràpidament. Un es troba al final gairebé sense adonar-se’n.
La vellesa comporta sacrificis i renúncies, és cert, però també té els seus al·licients. El jove viu angoixat per les inseguretats del dia de demà.
El vell, en canvi, en saber que no té futur, reconeix que el seu gran patrimoni és la memòria, font inesgotable de reflexions sobre nosaltres mateixos, sobre el món en què vivim i sobre les persones i esdeveniments que ens hem trobat al llarg de la vida.
El futur és imprevisible, però les experiències viscudes fan veure que sovint els fets es repeteixen que, malgrat que les coses canvien, l’home segueix essent el mateix de sempre, i que la humanitat és capaç d’ensopegar repetides vegades amb la mateixa pedra.
Sobre el Autor:
Moisès Broggi I Vallès (Barcelona, 18 de maig de 1908 – 31 de desembre de 2012) fou un metge i pacifista català.
L’any 1912, quan tenia quatre anys, tota la família es va traslladar a viure en una torre del barri barceloní de Sant Gervasi, al capdamunt del carrer Saragossa. Arran del canvi de residència, el canviaren d’escola i l’apuntaren a La Salle, dels Germans de la Doctrina Cristiana, prop de la plaça de Lesseps.
Antoni Broggi, el seu pare, i Elisa Vallès, la seva mare, eren simpatitzants de la Lliga Regionalista, motiu pel qual passaven moltes tardes a la seu que tenia el partit al passatge de Mulet per a veure-hi representacions de teatre en català. En canvi, el seu germà Santiago era ferm activista d’Estat Català, tot i que no va participar en els fets de Prats de Molló.
El 1941 Moisès Broggi es va casar amb Angelina, amb qui va tenir set fills.
Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1931 sota la direcció d’August Pi i Sunyer i Joan Trias i Pujol, i on s’especialitzà en cirurgia, juntament amb Joaquim Trias i Pujol.
Durant la Guerra Civil Espanyola va participar en el bàndol republicà, implicant-se en l’equip mèdic de les Brigades Internacionals. Durant aquest període va implantar un dels tres avenços mèdics ideats durant la guerra, els quiròfans mòbils.
Al finalitzar la guerra va ocupar una plaça a l’Hospital de Vallcarca de Barcelona, per esdevenir posteriorment cirurgià de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Treballant a l’Hospital Clínic, hi fundà el servei d’urgències, que representà el primer servei d’urgències de vint-i-quatre hores de tot l’Estat espanyol. Fou destituït, però, de tots els seus càrrecs oficials sent sotmès a un procés de depuració per part del règim franquista.
