Notre-Dame de París – Victor Hugo

Por Revisar

Notre-Dame de París.

En el París medieval i amb el decorat gòtic de les torres i galeries de Notre-Dame, Victor Hugo recrea a la llum més tràgica del romanticisme la història de la bella i la bèstia, encarnats en la gitana Esmeralda i el campaner geperut Quasimodo. L’Esmeralda balla pels carrers de París per subsistir, mentre Quasimodo, odiat per la gent a causa de la seva aparença repulsiva, viu reclòs a Notre-Dame. Els seus destins sembla que no s’hagin de creuar mai, però el protector del campaner, el sinistre ardiaca de Notre-Dame Claude Frollo, es debat entre els seus vots i una fosca cobejança de l’Esmeralda.

Edificada sobre la paraula «fatalitat», Notre-Dame de París és un monument literari, la novel·la històrica que va descobrir la catedral de Notre-Dame al món i, amb la creació del noble i grotesc Quasimodo, va llegar a la literatura un personatge inoblidable.

Sobre el Autor:

Victor Hugo (Besançon, 26 de febrer del 1802 – París, 22 de maig del 1885). Poeta, novel·lista, dramaturg, assagista i pintor francès. És el més fecund dels autors francesos romàntics, amb una obra heterogènia que domina tot el segle XIX.

Odes et poésies diverses (1822) l’estil evoluciona des d’un classicisme força estricte a una llibertat ja molt romàntica. Els reculls publicats entre el 1831 i el 1840 —Les feuilles d’automne, Les chants du crépuscule, Les voix intérieures, Les rayons et les ombres— palesen la projecció de la serenitat i l’intimisme en el tractament dels temes de la natura, l’amor i la pàtria. L’obra poètica d’Hugo sofrí una interrupció, deguda, en part, a la seva activitat política: participà en la revolució del 1848 i s’oposà a Napoleó III; el 1851 s’exilià a Bèlgica, després a Jersey i finalment a Guernsey, fins a la caiguda de l’imperi (1870). Les obres poètiques compostes durant aquest període es consideren entre les millors del poeta: Les châtiments (1853), on fustigà Napoleó III, Les Contemplations (1856) i La légende des siècles (1859).

El seu teatre contribuí al triomf del drama romàntic, definit al pròleg de Cromwell (1827) i representat posteriorment per Hernani (1830). Les altres obres —Le roi s’amuse (1832), Marie Tudor (1833), Angelo tyran de Padoue (1835) i Ruy Blas (1838)— repeteixen els principis definits a Cromwell: la barreja de l’element còmic amb el tràgic, realisme, combinació de gèneres, etc.

Hugo començà a escriure novel·les amb Bug-Jargal (1819), obra que pertany al gènere de novel·les negres, aleshores de moda. Amb Le dernier jour d’un condamné (1829) manifestà la seva oposició a la pena de mort, i a Claude Gueux (1834) aparegué el tema que desenvolupà més tard a Les misérables (1862), on pretén de presentar la teoria que el progrés de la humanitat depèn de l’educació i de la misericòrdia.


Sin Comentarios

Deja un Comentario