Una llarga adolescència.
Les memòries d’adolescència de Rosa Regàs ens transporten a la crua postguerra barcelonina, on el republicanisme de la seva família va esdevenir tabú i les noves convencions socials anul·laven tota llibertat individual. Uns anys en els quals la por, el fervor religiós i el maniqueisme moral marcaven la pauta de conducta de la societat i que van conformar, per negació, el caràcter d’una dona contestatària i inconformista que es va acabar rebel·lant.
Amb aquestes pàgines coneixem la Rosa Regàs més jove, la que és obligada a aprendre a cosir i a planxar, la que descobreix l’amor i la passió i la que ben aviat s’inicia en els goigs i els patiments de la maternitat. Però, sobretot, distingim la dona amb inquietuds intel·lectuals i amistats de gran rellevància cultural a qui cap circumstància podrà aturar.
Sobre el Autor:
Rosa Regàs Pagès (Barcelona, 1933) és una escriptora catalana en llengua castellana. Fou traductora de l’ONU entre 1984 i 1994 i directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya entre 2004 i 2007.
Dels 3 als 6 anys, a l’exili francès, va estudiar a l’École Freinet amb els principis d’una pedagogia laica i lliurepensadora, tot i que en tornar a Espanya va ser internada en una escola de monges. La seva primera infància, on l’art i la cultura eren els principals arguments, ha estat recollida en les memòries Entre el seny i la rauxa (2014). Es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona i, després de treballar amb Carlos Barral, l’any 1970 va fundar la seva pròpia editorial, La Gaya Ciencia, consagrada a la literatura, la poesia, la política i l’art. En uns anys complicats per al pensament crític, va dirigir les revistes Cuadernos de la Gaya Ciencia i Arquitecturas Bis. Més tard va inaugurar una etapa nòmada com a traductora de les Nacions Unides (Ginebra, Washington, Nairobi…). Fruit d’aquells anys va néixer el seu primer llibre, Ginebra (1987), una singular crònica de viatges.
Lectora voraç des de petita i mare de cinc fills, no va començar a publicar fins els 57 anys, en una carrera que des d’aleshores ha estat notable: ha cultivat la narrativa, l’assaig, el conte i el memorialisme al llarg de més de 20 títols. Després de la seva primera novel·la, Memoria de Almator (1991), es va alçar amb el prestigiós premi Nadal amb el llibre Azul (1994), una història sobre la dependència de la passió amorosa. Més tard vindrien altres reconeixements com el Ciutat de Barcelona per Luna, lunera (1999), el Planeta per La canción de Dorotea (2001) i el Biblioteca Breve (2013) per Música de cámara, a més de dues distincions honorífiques: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2005) i l’Orde Nacional de la Legió d’Honor de França (2005).
